L'espera / Anna Campanario 1r de BATX-CT

 L'espera

                                    . . .

Ja han passat dues hores. No apareix. Ni em truca ni contesta als meus missatges. No sé res d'ell: podria estar mort i jo sense assabentar-me’n. Un calfred recorre el meu cos. Bé, ja estic delirant. No puc caure més baix.

Decidisc gitar-me i dormir un poc, així descansaré i em trobaré millor. Si arriba, escoltaré el timbre des de la meua habitació.

En la taula de la meua habitació descansa encara 'Els jocs de la fam' de Suzanne Collins. La visió del llibre em retorna a la vesprada en què el vaig conéixer. Merda. Hauria d'haver guardat el llibre.

                                   . . .

Ens vam conéixer en una signatura de llibres. Hi havia moltíssima gent, així que vaig haver de fer cua durant dues hores. Ell estava darrere meu. Vam començar a parlar per a passar el temps. Resultà que teníem moltíssimes coses en comú. Era la persona més pareguda a mi que havia conegut. Una vegada vam tenir els llibres signats, vam decidir quedar al dia següent. Com a amics.

Amb el temps, ens vam fer íntims. Vaig contar-li coses sobre mi que ningú sabia, i ell també va compartir uns quants secrets seus amb mi. Cada vegada estàvem més a prop, i l'amistat pareixia que anava a transformar-se en alguna cosa més.

El problema era que jo tenia nuvi. Però ell m'agradava. Molt. Cap del dos xics sabia res de l'existència de l'altre. No em va semblar un detall molt important. Em sentia molt malament quan eixia amb ell, ja que encara que sols érem amics, jo em sentia com si fórem alguna cosa més. Volia que fórem alguna cosa més.

Un dia em va preguntar si volia anar al cine amb ell, com una mena de primera cita. Jo vaig dir que sí sense pensar-m'ho. Vam quedar que ell vindria a recollir-me a casa amb el seu cotxe i que hi aniríem junts. No vaig dir res al meu nuvi. No em va paréixer important.

La cita va anar bé. Molt bé. Quedàrem que tornaríem a veure'ns el dissabte següent. Es va presentar voluntari per acompanyar-me a casa. Quan vaig obrir la porta, el meu nuvi va vindre corrent i em va fer un petó. Resultava que m'havia preparat un sopar sorpresa. Em va preguntar que qui era el meu accompanyant i es va quedar bocabadat quan aquest va comprendre la situació, va dirigir-me una mirada assassina i es va anar sense dir res més. Em va repetir la qüestió. 'Un amic', vaig dir. No vaig ser capaç de dir la veritat. Vam sopar, i després vaig trencar amb ell amb una col·lecció de tòpics trets de les pel·lícules. No em pareixia just: l'havia enganyat i el pitjor era que no em sentia malament per açò. No, no em penedia d'haver-ho fet. Era una mala persona.

Vaig intentar comunicar-me amb ell, però no em contestava. Li vaig deixar missatges explicant-li tot: Sí, tenia nuvi. Bé, l'havia tingut. Però ell m'agradava molt. Això no em feia millor persona però jo volia seguir veient-lo. Sabia que jo era menyspreable, que no el mereixia, però vaig continuar trucant-li sense obtindre cap resposta. Necessita temps per a pensar, em vaig dir. Per a reflexionar. Dissabte hem quedat. Ha de vindre a recollir-me a casa. Vindrà. Vindrà.

                                       . . .

I no, no ha vingut. M'he quedat dormida mentres recordava, han passat dues hores i no ha arribat. No hauria d'estranyar-me, he sigut molt roïna amb ell. Si ell m'haguera fet el mateix, si jo haguera descobert que ell tenia núvia, no l'hauria perdonat, no hi hauria anat. No. Definitivament no. Però, malgrat açò, continue volent que vinga. El necessite. L'estime. Fins ara m’'havia assabentat del que significava per a mi. I no, no ha vingut ni vindrà. En part m'ho meresc. No, m'ho meresc completament. No he pensat en les conseqüències dels meus actes i he ferit dos xics. He d'acostumar-me a la idea que no podré veure'l més. He de passar pàgina. No passa res. Estic bé. Estic bé. Estaré bé.


I en aquell moment el timbre sona, i jo me n'adone i vaig corrent a obrir la porta i el veig parat davant meu. El meu cor s'acelera. No diu res. No dic res. Pense que es va a tornar al seu cotxe sense parlar, que ha vingut per res, però de sobte comença:

- Ho sent molt. Quan venia un cotxe m'ha pegat per darrere, i he hagut d'anar al taller, hi he estat esperant mitja hora, i després he hagut d'agafar un taxi...

Alce un dit per davant de la seua cara per demanar-li que deixe de parlar. Calla.

- Aleshores, em perdones?

 - Estic molt enfadat amb tu. Em vas decebre molt. No m'ho esperava d'una persona com tu...

Se n'anirà. Ha vingut a dir-me que el deixe en pau. No vol saber res de mi

  - Però després de tot, dius que has trencat amb el teu nuvi i encara que em vas mentir i ferir molt, m'agrades i jo...

No pot acabar la frase, perquè camine cap a ell, enrotlle els meus braços per darrere del seu coll i li faig un petó. Ell me'l torna.


Ha vingut.


                                                           FI

Anna Campanario 1r de BATX-CT