Era de nit. Jo, com que acabava de
discutir amb la meua mare vaig decidir eixir al
carrer. Ni tan sols havia sopat, però
necessitava respirar aire fresc, perquè si no
explotaria.
Quant més gèlid l’aire, més em
tranquil·litzava. La raó per la qual m’havia barallat
amb la meua mare la veritat és que no
era molt greu, aleshores no val la pena contar-la.
Vaig baixar a tota pressa per les
escales, tan de pressa que per poc em mate. Em vaig dirigir cap al
parc del costat de la meua casa, perquè és un lloc molt tranquil i
l’ambient que hi ha gràcies a la il·luminació groguenca dels
fanals m’encanta.
Quan ja portava una estoneta caminant
per allí, vaig pensar que era bona idea tornar, ja que tenia molta
fam i feia prou de fred.Però, de sobte, trobí al terra un manoll de
claus. Vaig mirar ràpidament al meu voltant per a vore si encara
estava la persona a qui li havia caigut. Però no, no hi havia ningú.
Vaig pensar a deixar-les per si tornaven per elles, però tal volta
les podria agafar
alguna persona roïna.
Mentre caminava cap a casa, observava
una a una les claus. Eren cinc. Semblaven d’un
xic jove ja que tenia un clauer d’un
baló de futbol. No hi havia cap pista per a saber de
qui eren, excepte unes inicials posades
amb tipp-ex que ja quasi s’havien esborrat.
Ficava: “N.G.” , i la veritat, açò
no ajudava molt…
Vaig pujar a la meua casa i ma mare em
posà ràpidament el sopar a la taula, ja que sabia
perfectament que em moria de fam i
també sabia que ja no estava enfadada, al igual que ella.
Com que era tan
tard, quan vaig acabar, me n’aní al llit i encara que volia llegir
un poc, no
vaig poder, estava molt cansada i em
dormí de seguida.
L’endemà, em vaig alçar prompte per
a anar a treballar a la papereria. Quan vaig eixir,
aní al parc i afortunadament hi havia
cartells amb el telèfon de la persona a qui pertanyien les claus.
Ràpidament vaig telefonar amb el mòbil i respongué una jove amb
una veu molt agradable.
Digué que s’anomenava Núria.
Vam quedar en el mateix parc. Quan vaig
vore a Núria, em va recordar una amiga meua de quan era xicoteta que
feia molts anys que no veia. Casualment aquella amiga també
s’anomenava Núria… Però aquesta xica era molt més bonica, la
veritat.
Però a Núria G., quan em va vore, se
li il·luminaren els ulls i s’abalançà sobre mi (era ella!) dient
que no s’ho podia creure ja que havia passat molt de temps, i que
estava molt guapa i alta (ja que jo era una naneta de xicoteta.)
A partir d’aquest moment van
reprendre la nostra amistat. Ens contàrem totes, però totes les
coses que havien passat en aquests anys que no havíem estat
juntes.Que contenta estic! Núria és una xica meravellosa, ens ho
passem genial, sempre de festa i rient.
La veritat, no hi ha mal que per bé no
vinga!
Julia Almenar Fornes 1er
Batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada