Neus de tragèdia Per Eduardo Pla Almendro

Neus de tragèdia

"On estic? Fa molt de fred. I no puc moure'm. Què? Hi ha algú també al meu costat. És... una xiqueta? No puc parlar. Qui serà? Tot açò és molt estrany..."

-Maneeeel! Desperta o arribarem tard a la parada de metro!

-Eh? Què passa? – Jordi li havia pegat un crit que quasi el deixa sord --. Quina hora és?

-Les cinc i mitja del matí! –va respondre Jordi – "Charlie", agafa les teues maletes també o no podrem esquiar hui!

Oh, era cert. Manel se n' anava de viatge d' esquí amb els seus companys de pis: Jordi i Carles, de malnom "Charlie". Carles era un amic de l' institut, però a Jordi el coneixia de tota la vida. De fet, era ell qui havia tingut la idea d'esquiar. Era molt bo, i s' havia oferit a donar-los classes als altres dos, encara que Carles sabia també esquiar.

Pel que fa a Manel, no sabia res. O això pensava.

Un viatge Benimaclet-Xàtiva i milers de trens i transbords després, el grupet s' estava acostant a l'estació de Canfranc, al peu de la estació d' esquí de Candanchú, que era la seua destinació. Jordi i Carles estaven dormint, però Manel era incapaç. Només començar a veure la neu, un mal pressentiment s' apoderà d' ell. A més a més, aquest fet calia sumar-lo al somni tan estrany que havia tingut. Manel intentà llevar-s'ho del cap i tancà els ulls.

Al minut d' arribar a l' apartament, els xics van eixir directes a la tenda de lloguer d' esquís. Jordi havia pensat en tot: va triar una tenda en la mateixa estació on podien deixar l' equipament la resta del dia, en lloc de caminar amb les botes – encara que estaven quasi al costat de les pistes.

Per petició popular, i en contra de Manel, decidiren pujar directament a les blaves. Una vegada estaven dalt del tot, les classes de Manel començaren.

Al principi ho feia respectablement bé, però els esquís se li creuaren i va perdre el control. "Aparteu, que vaig!" Com era d' esperar, es xocà amb una xica rossa de la seua edat, però al moment en què les seues mirades es creuaren, es quedaren gelats.

-Ens coneixem? Em sones molt...—Manel va prendre el primer pas--.

-Què? Oh, crec que no, però...

-Manel, estàs bé? —els crits de Jordi s' apropaven a una gran velocitat.

-Sí! Aquells són amics meus. Estàs sola?

-No,les meues amigues m' esperen al bar d' ací dalt, però sóc un poc maldestra i m' he quedat darrere. Ja veig que tu no...

-Si vols t' acompanyem, que s' acosta l' hora de dinar—Carles mai desaprofitava l' ocasió per a lligar-se alguna xica.

-Vinga doncs, anem!—Jordi sempre tan impulsiu, pareixia mentida que fóra l' alumne 10 de la seua promoció.

-Espera! Quin és el teu nom? Jo sóc Manel—va afanyar-se a dir.

La xica somrigué abans de dir una sola paraula:

-Lucía

"Lucía, quin nom tan bonic", pensà Manel.

En arribar al bar, dues xiques van acostar-se a Lucía.

-Lucía! Ens tenies preocupades! On estaves?—va dir una xica nerviosa de cabell negre.

-Pensàvem que no vindries...—va dir una xica castanya que baixà el to de veu en veure els xics.

-Eh! Has portat xics! Espera... Jo t' he vist baixar la pista—es dirigí a Jordi. M' has de dir com fas eixes cabrioles amb els esquís!—va dir la xica del cabell negre, al temps que agafava Jordi i se l' emportava cap al telecadira.

-Espera Clara...! Allà va. El teu amic no es lliurarà d' ella, Manel.

Jo crec que no vol lliurar-se d' ella—va dir Manel amb un somriure picaresc. Anem també?

-Vinga!

Anaven tan il·lusionats que s' oblidaren de l' última parella que quedava.

-Em...açò...sóc Carles, i tu?—la seua desimboltura havia desaparegut.

Jo...? Alícia... Anem amb ells?—digué tímidament.

-Sí... serà millor.

Al telecadira, Manel i Lucía parlaren de les seues vides mentre un xic d' uns setze anys els escoltava amb un somriure, pensant en l'amor. Tanmateix, eixe somriure desaparegué quan Manel preguntà si s' havien vist abans. Els dos tenien la sensació que s' havien vist abans, però no sabien on.

Una vegada dalt, baixaren per grups. Malgrat les protestes de Clara, ella i Jordi anirien els últims. Primer baixarien Alícia i Carles. Però quan arribà el torn a Lucía i Manel, aquesta primera es va distraure i es desvià a altra pista, i Manel, que sabia que eixa no era la bona, intentà parar-la, ja que pareixia que havia perdut el control.

La il·luminació de Jordi vingué massa tard.

-Espera, Lucía!—Manel s' afanyà i es va acostar cada vegada més a Lucía, al temps que la misteriosa sensació li produïa un inquietant desassossec que augmentà en por.

Quan estaven a punt de tocar-se, varen veure que hi havia una corba molt tancada i un precipici, i Manel s' adonà que estaven esquiant sobre gel.

De sobte, el temps es va parar. La xiqueta del somni tornà, i Manel hi caiguè. La xiqueta era Lucía, i açò ja havia passat abans. I tornaria a passar si no feia alguna cosa.

Manel espentà Lucía i la va fer caure sobre neu que la va frenar, tot açò just a temps.

Just a temps de salvar la vida de Lucía, a costa de la seua pròpia.

Quan Jordi va arribar, trobà a Lucía plorant, tirada en la neu.

-Lucía...

-Tu ho saps, veritat? Fa catorze anys... Un accident, dos xiquets van caure justament per ací...—va dir Lucía entre llàgrimes.

-...i que el xiquet va protegir la xiqueta i rebé ferides molt greus—completà Jordi. Clar que ho sé, jo estava allí, i vaig ser qui va fer vindre Manel a esquiar, abans i ara... Tot açò és culpa meua...—Jordi no pogué més i s' afonà.

Així fou com un xic evità el destí per a després xocar-se amb ell de front, i aquest no va fallar una segona vegada. I continuaren plorant mentre uns ulls de culpabilitat miraven des de lluny.

FI

                                                        Per Eduardo Pla Almendros